I si el dolor no fos el problema?

El dolor és una experiència universal, però sovint malinterpretada. Tradicionalment, s’ha entès com un senyal directe de dany físic: si alguna cosa fa mal, és perquè hi ha una lesió. No obstant això, gràcies als avenços en la neurociència del dolor, sabem que aquesta visió és massa simplista.

El dolor no es produeix directament al teixit lesionat, sinó al cervell. És el resultat d’un procés complex en què el sistema nerviós interpreta informació de múltiples fonts: senyals del cos, experiències prèvies, emocions, creences i fins i tot el context social.

Per exemple, dues persones amb una mateixa lesió poden experimentar nivells de dolor molt diferents. I, en altres casos, una persona pot tenir dolor intens sense que hi hagi una lesió clara o activa.

El dolor és, en essència, una resposta de protecció.

Segons la duració del símptoma, el dolor es sol classifica en agut o en persistent. L'agut es aquell apareix després d’una lesió o dany real com una caiguda. Té una funció protectora clara: ens avisa que alguna cosa no va bé i ens ajuda a evitar moviments que podrien empitjorar la lesió. Aquest tipus de dolor sol desaparèixer a mesura que el teixit es recupera.

Quan parlem de dolor persistent es aquell que perdura més enllà del temps esperat de curació (habitualment més de 3 mesos). En aquests casos, el problema no és tant el teixit, sinó el sistema nerviós. Aquest es pot tornar més sensible, com si el “volum del dolor” estigués massa alt. És el que es coneix com a sensibilització, on estímuls que abans no feien mal (com moure’s o estar assegut) poden començar a ser percebuts com a dolorosos. Això no vol dir que el dolor sigui imaginari. És real, però el seu origen és diferent. Com en el quadre de Munch, el patiment es real encara que no en vegem la ferida.

Hi ha molts factors que el poden amplificar o reduir el dolor:

• Emocions: estrès, ansietat o tristesa poden augmentar la percepció del dolor

• Creences: pensar que tens una lesió greu pot fer que el dolor sigui més intens

• Experiències prèvies: episodis de dolor anteriors poden condicionar la resposta actual

• Context social: suport, entorn laboral o familiar també influeixen

Això ens porta a un model més complet d’entendre la salut: el model biopsicosocial.

Un dels factors que més contribueixen a la persistència del dolor és la por. Quan una persona associa moviment amb dolor, tendeix a evitar-lo. A curt termini pot semblar útil, però a llarg termini provoca:

• Pèrdua de força

• Rigidesa

• Disminució de la capacitat funcional

• Més sensibilitat al dolor

Es crea així un cercle viciós: menys moviment → més dolor → encara menys moviment.

Trencar aquest cercle és clau en el procés de recuperació. La fisioteràpia actual va molt més enllà de tractar el símptoma. Té com a objectiu entendre la persona en el seu conjunt i ajudar-la a recuperar el control del seu cos.

• Educació en dolor: Entendre què està passant redueix la por i millora la capacitat d’afrontament.

• Exercici terapèutic: El moviment és una de les eines més potents per modular el dolor. Es treballa de manera progressiva i adaptada a cada persona.

• Exposició gradual: Reintroduir moviments o activitats que generen por, de forma controlada, ajuda a “reentrenar” el sistema nerviós.

• Enfocament individualitzat: Cada persona és diferent, i el tractament també ha de ser-ho.

No es tracta només de preguntar: 

“Què tens?”                        

Sinó també:
“Què necessites per tornar a fer la teva vida?”

Butler, D. S., & Moseley, G. L. (2013). Explain pain (2nd ed.). Noigroup Publications.

Edvard Munch - The Scream